Albert Camus

Albert Camus va ser un escriptor i filòsof francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957, considerat un dels principals membres de l'existencialisme.

Va néixer el 7 de novembre de 1913 a Mondovi (avui dia anomenada Dréan i situada a Algèria). De pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i de mare (Catherine Sintes) néta d'emigrants menorquins a Algèria, va ser educat per l'àvia materna (Catalina Cardona) a Alger, on va viure fins el 1940. Ingressà a la Universitat d'Algèria per estudiar filosofia, on es va graduar el 1935.

Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb el diari Le Monde Libertaire i va ser membre de la Federació Anarquista Francòfona.

Camus va morir el 4 de gener de 1960 a la ciutat de Villeblevin, situada al departament francès de Yonne, a conseqüència d'un accident de cotxe. Fou enterrat a Lourmarin (població a Vaucluse de la regió de Provença-Alps-Costa d'Atzur).

Obra literària

Amb la seva arribada a París es relacionà amb Jean-Paul Sartre, al costat del qual desenvolupà la seva carrera d'escriptor i filòsof. La seva relació acabà el 1952 a causa d'un article de Francis Jeanson on Sartre recriminava a Camus que la seva revolta era "deliberadament estètica".

En les seves obres va elaborar una reflexió sobre la condició humana. Rebutjant la formulació d'un acte de fe en Déu, en la història o en la raó, es va oposar simultàniament al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. No va deixar de lluitar contra totes les ideologies i les abstraccions que allunyen a l'home de la seva condició humana i que Albert Camus ho denominà Filosofia de l'absurd: Proclama que qualsevol esforç humà per trobar un sentit a l'univers acabarà fracassant de forma irremeiable. L'esforç esdevindrà absurd perquè aquest sentit, almenys pel què fa a l'ésser humà, no existeix.

El 1957 va rebre el Premi Nobel de Literatura per la seva producció literària, que il·lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època.

Algunes de les seves obres més importants que va fer al llarg de la seva vida, són les següents:

Obra seleccionada

1942: L'Étranger (en català, L'estrany)

1956: La Chute (en català, La caiguda)

1971: La Mort heureuse, obra pòstuma

No ficció

1937: L'envers et l'endroit

1942: Le Mythe de Sisyphe

Teatre

1948: L'État de siège

1949: Les Justes

1959: Les Possédés

 -Ivette Flaqué.

Justícia

http://www.diariocritico.com/nacional/irpf/inaki-urdangarin/caso-noos/duques-de-palma/434908

Aquesta notícia ens parla sobre el cas d' Urdangarín i la seva cona, la Infanta Cristina, i fa referència als diners que van robar i com es sospita que van amagar aquest fet.

Podem dir que el que van fer, ni és legal ni és just; per tant, si no ha seguit les lleis i normes establertes, el que sería realment just per equilibrar el que han fet, seria aplicar en ells la llei com ho farien amb qualsevol altre ciutadà espanyol, sense tenir en compte el seu rang social, ni pel fet de ser el marit d'una de les filles del rei d'Espanya. A més que el que ells han fet tampoc és moral, perquè son diners que no els pertanyien ni els feien falta i tot i això els van robar, aleshores, per quin motiu, podem considerar que, no se'ls hi aplica la llei sobre ells?

Seguint les idees d'Aristòtil, hauríem de relacionar la justícia amb la igualtat proporcional, és a dir, tractar a iguals com a iguals i als desiguals tractar-los com a desiguals. Així doncs, si seguim amb les idees d'aquest filòsof i ens basem en la justícia distributiva, hauríem de considerar justa l'acció d'Urdangarín si hagués tingut algun mèrit per acabar aconseguint obtenir tota aquesta quantitat de diners. Per tant, el que correspon a cadascú ha de ser proporcional al seus mèrits i al seu rang social i, tot i que Urdangarín sí pertany a un rang social més alt que la majoria de nosaltres, no ha tingut cap mèrit per acabar mereixent-se tenir tots aquests béns econòmics; el que hauria de fer realment, al pertànyer a aquest rang superior, és mostrar ètica en les seves accions individuals i col·lectives.

I, a més, seguint el que Jeremy Bentham i Stuart Mill al·legaven que és que totes les vides humanes tenen el mateix vaolr i es deu la mateixa considració i el mateix respecte a tothom, s'ha de dir que Urdangarín, a diferència, no ha tingut respece cap a ningú pensant només en si mateix quan, en realitat, tot i que, com ja he dit abans, es pugui considerar d'un rang superior, la seva vida té el mateix valor que la de qualsevol altra. Per això, enlloc de tenir tanta consideració pel jove del rei, s'hauria d'aplicar la justícia en ell com es faria davant de qualsevol altre habitant d'Espanya. - Núria Homs

Libertad de expresión y opinión

Obviamente Libertad de expresión es un derecho básico de los humanos y es muy importante en una sociedad democrática. ¿Pero debe la libertad de expresión tener limites?
En Austria hay un ley que dice, que no se puede cantar canciones del tiempo del nacionalsocialismo, ni se puede negar que ha pasado y partidos como el NSDAP también son prohibidos.
Pero este ley es discutido, porque hay gente que dice que este ley entra en contradicción con la libertad de expresión.
En Alemania el tema del nacionalismo también es un tema muy sensible. Pero todavía hay un partido "Nazi" que es el NPD, que defiende muchas de sus declaraciones que no son correctos con el derecho de la libertad de expresión como demuestra este articulo de la pagina del NPD.

http://www.npd.de/html/1938/artikel/detail/3247/

"La democracia y la libertad de expresión son víctimas de eso que correcto políticamente

"Todos tienen el derecho de dar su opinión de la manera libre oral, escrito o con imagen, y difundirla y de informarse de todos los fuentes de información de una manera libre. La libertad de prensa y la libertad de la información por medio de la radio y la televisión son garantizado. No se realiza ninguna censura."
Así lo es escrito de manera inequívoca en el código fundamental. Pero que este articulo del ley no vale nada, tenia que experimentar querido alcalde de Krauschwitz Hans Püschel experimentar a propia carne.   El antiguo político municipal del SPD, que dirigía en su pueblo desde 1990 (con una interrupción de 7 años), provocaba en el año 2010 por primera vez un revuelo, porque el visitaba una reunión del NPD en Hohenmölsen, y alababa el partido en publico y el año subsecuente presentaba su candidatura para el NPD para los elecciones en Sachsen-Anhalt.

Ahora el alcalde popular estaba arrocinado de su cargo por el momento, porque ha expresado su opinión en su pagina web de una manera impopular/odiosa. Así Hans Püschel es una de muchas personas que estaban arrocinado de su cargo por esta razón, o que estaban echados del publico de una manera injusta.
Como el también Martin Hohmann, Eva Herman, General Günzel y muchos mas expresaban su opinión, de una manera que no atenta contra el ley de ninguna manera, pero parece que no es oportuno en la Republica de Alemania.

El acontecimiento reciente demuestra que no solo la libertad de expresión, sino también las elecciones democráticas, se vuelven mas y mas absurdo. Si un alcalde electo, sin haber hecho nada malo y sin haber estado juzgado por un guiso correcto, esta arrocinado de su cargo, porque el ha rompido un tabú y ha preguntado preguntas incomodas, se hacen mas y mas dudas, que el sistema político de la Republic Alemania realmente es una democracia.

La directiva del NPD desea a Hans Püschel mucha perseverancia, para poder substraerse de esta destitución. Y a todos, que todavía piensan que viven en un país libre, tienen que pensar en una cosa: Quien no se mueve, tampoco siente las cadenas" 

Els drets humans

Las tres generaciones de derechos humanos from adalede

Aquest power point fa una explicació molt bona del que són els drets humans. Els drets humans també se'ls ha anomenat d'altres formes com "drets naturals" o "drets de l'home" ja que haurien de correspondre a qualsevol persona només pel simple fet de ser-ho. Tot i així, el reconeixement d'aquests drets s'ha anat assolint molt a poc a poc i ha viscut diferentes fases anomenades generacions. Ha estat un procés molt llarg i dur perquè moltes persones han mort per defensar aquests drets o per intentar donar més oportunitats a les futures generacions. Per aquest motiu, hem d'agraïr la feina que van fer totes aquestes persones i alhora intentar aconseguir que es garanteixin realment a tot arreu perquè són bàsics i fonamentals per a l'ésser humà. També són la base per a la igualtat de la societat. Malauradament hi ha llocs on aquests drets encara no s'han reconegut i per això funcionen com a exigències morals de la població tot i que en la majoria de casos, al tractar-se de dictadures, no els accepten. Això sí, en els països on estan reconeguts funcionen com a garanties que ha de donar l'Estat. És per això que en aquests països només pujen al govern partits que els protegeixin. - Laura Bellostas

Amb el pas del temps podem diferenciar tres grans etapes o generacions que han viscut els drets humans a la cultura Occidental, creant així els drets que fins avui en dia estan vigents.
Les dues primeres generacions cal classificar-les com leus dues que agrupades formen el que anomenem estat social de dret, indicant així que des de el moment que aquestes dues generacions es van aplicar tots els ciutadans són iguals davant de la llei i es pretén que tots tinguin als béns bàsics necessaris per la vida política i cultural.
Per començar, a la primera generació quan parlem de drets ens referim a les llibertats que té cada individu de manera pròpia, referint-nos així a poder participar a la vida política del poble per poder decidir el que els deparava, ja que aquesta generació es trobava all segle XVII i XVIII, i el que reivindicaven era que no volien acceptar estar dominats per unes monarquies absolutes, ja que no tenien drets tan simples com el de la vida, al pensament i la consciència entre d’altres. Així que demanaven uns drets que aconseguissin que el poder polític canvies i respectes les llibertats bàsiques de l’individu, ja que ningú no es troba per sobre de la llie.
Per altra banda la segona generació són els drets relacionats amb l’economia, la societat i la cultura és a dir poder tenir drets tan fonamentals com el d’un treball, una educació, una sanitat un mínim de benestar.. etc. Aquesta generació pertany veiem clarament que va ser la que van impulsar els obrers als segles XIX i XX.
Els drets de la tercera generació s’han començat a aplicar fa poc temps, i són aquells que fan referència al fet de poder gaudir de viure en una societat pacifica, i poder desenvolupar-se en un medi ambient sa, en el qual no hi hagi contaminació.
Per concloure podem dir que totes tres etapes en que s’han anant afegint drets s’ha volgut instaurar l’idea de que sempre ha d’haver una dignitat humana, tenint així en compte la llibertat, la igualtat i la solidaritat. - Susana Pradales

El camí de la vida

El camí de la vida.

 

La vida és un camí incert, ja que mai saps on et portarà.

Crec que a la vida, tens que anar escollint diversos camins per anar arribant a les metes que et proposes com per exemple, les pedres del camí que ens podem trobar a la montanya també nosaltres, durant el trancurs de la nostra vida ens podem trobar en molts obstacles que els hem d'anar superant. Com en tots els camins n'hi ha desviaments hi hem de sapiguer escollir bé el que volem agafar,ara bé, no tothom pensa ni actua de la mateixa manera ni tenim els mateixos desitjos o inquietuds ja que cada persona té una manera de veure la vida diferent i per tant no tothom arribarà al final d'aquest camí de la mateixa manera. Ens podem trobar camins prohibits que són per exemple el de les temptacions i hem de sapiguer actuar davant d'ells per no caure en males costums i per tant no equivocar-se.

També penso, que no és només un camí solitari en el que tinguis que anar superant tots els obstacles tot sol. De fet, crec que tu no series el que ets sense les persones que t'envolten i et guien d'alguna manera per arribar els teus objectius proposats i les persones que millor et poden guiar són les que estàn el teu voltant i es preocupen per tu, osigui la familia i els amics. Crec que aquests formen un paper molt important a la teva vida ja que sense ells no arribaries el teu destí i gràcies els qual aprens noves maneres d'afrontar la vida i els obstacles que et puguis anar trobant durant el trajecte. Per tan, crec que és molt important tenir a persones el teu costat que et guiïn en aquest marevellòs camí que és la vida.

Per acabar, podriem dir que la vida és un camí ple d'obstacles però si t'ho prens amb il·lusió i desició pots arribar a tot el que et vols seguint els teus somnis i sense rendir-te mai per el que vols ja que d'aquesta manera aconseguiràs tot el que et proposis.

The human eye is used to candle light. It can’t stand the sunlight anymore.

Es una frase que nos hace entender cómo piensan los filósofos.
Nosotros, la gente “normal” no piensa mucho porque las cosas están así como son.
(Esto no tiene que ser nada malo, no podemos estar pensando en esto todo el día)

Hay gente que comparar la mente de un filósofo con la mente de un niño pequeño.
Los niños pequeños ven todo diferente, porque todo es nuevo. Siempre preguntan “¿Por qué?”, y las respuestas son  “No lo sé”  o “Porque es así”.
Y también hay un dicho que dice “Los filósofos son la gente que pregunta las preguntas estúpidas.”

En el libro “El mundo de Sofía” hay un ejemplo para esto: Un niño pequeño viene a la cocina y ve que su padre esta flotando en el aire. El asombra un poco sobre esto, pero hay muchas cosas raras que hace su Padre, por ejemplo cada día en la mañana se afeito.
Cuando la madre del niño viene a la cocina ella es muy horrorizada y tiene miedo.

Para nosotros, como vivimos mucho tiempo aquí y nos hemos acostumbrado a todo, las cosas son normal como son.
Entonces nos hemos acostumbrado  a la “luz de la vela”, y si alguien nos pregunta por ejemplo “¿Es esto que nos vemos la realidad?”  Esta pregunta puede ser la luz del sol. Pero nosotros no queremos pensar sobre esto, porque es una pregunta “estúpida”.
Probablemente mucha gente dice que esto es una pregunta estúpida, porque no podemos saber la respuesta.  ¿Pero si no sabemos la respuesta, esto significa que es mejor si no preguntamos?  Muchas preguntas filosóficas nacen porque alguien asombra sobre algo.

Si alguien quiere pensar sobre estas preguntas “sin” respuestas o no, tiene que decidir cada uno por sí mismo.         

Què és la realitat?

https://www.youtube.com/watch?v=oFh_ZnRcjmQ

En el anterior enllaç, podem observar un video sobre la filosofia de la realitat segons Aristoteles, el qual és un realista. No creu en unaltre mon ideal, sino que creu que els conceptes i les anomenades idees estan en el nostre món, és a dir, el que existeixen és individus, coses, objectes...  i a partir d'aquests individus, buscant les seves semblançes la nostra ment és la que busca el concepte i la que el crea. El concepte està en la nostra capacitat de pensar.

Que és la realitat?
La realitat és el conjunt de tot allò que existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o allò que sembli altra cosa que el que és. Real pot usar-se com a sinònim de cert, de existent o fins i tot d'ésser i sol usar-se com a antònim de possible, irreal, ideal o imaginari. En el sentit comú, per tant, la realitat sol equivaler al món exterior a un mateix, amb una existència física.

La reflexió filosòfica sobre la realitat
La Metafísica, és la branca de la filosofia que, en general, tracta de les característiques de la realitat última, d’allò que realment existeix.
L'ontologia, s'ocupa de la característica més comuna de tot el que existeix, l'ésser, i intenta respondre a la pregunta de què cal perquè sigui  o si hi ha diverses maneres d'existir o ser. El terme va aparèixer cap al segle XVII introduït pel filòsof racionalista alemany Christian Wolff.
Per a Kant l'ontologia és la ciència del coneixement sintètic a priori de les coses, d'aquells principis de l’enteniment que fan possible el coneixement de les coses.

L'afirmació del real
Per contra altres estudiosos afirmen que justament el real és allò que pertany a l'entorn immediat, al conjunt de coses perceptibles i que la resta és pura especulació o un concepte abstracte (nominalisme). Aristòtil va ser el primer que va situar l'essència al món sensible, allunyant-se del seu mestre Plató. L'empirisme va continuar aquesta línia de pensament. Tomàs d'Aquino afirmava que la realitat era l'adequació entre les coses i l'intel·lecte que les estudiava.

Els límits de la realitat
La realitat no és il·limitada, justament sorgeix el problema de definir-la, i separar-la per tant de la irrealitat, perquè té fi. Descartes va ser un dels primers a posar límits al real.
Kant, per la seva banda, distingeix entre fenomen i noümen. És possible que la realitat autèntica vagi més enllà del que es pot percebre però és impossible de saber, justament per ser inaccessible. L'única realitat estudiable és la fenomènica, limitada per les categories mentals a priori, com espai, temps o unitat. La resta pot existir o no, i no se sap que pot contenir, és el regne de la metafísica.